|
Aquò
d'Aqui, décembre 1991 Decembre
de 1851, cendres o recaliu ? Valon
que per çò que li metem leis aniversaris, se per astre leis oblidam pas.
Adonc, bòn aniversari, an'aquelei que per malastre si rescontreron pas gaire :
lei que de defendre la libertat sigueron badalhonats, lei que d'aparar sa lenga
parleron dins lo vueje. Decembre
de 1851, l'armada fusilha per lei còlas deis Aups-bassas, de Var, caça lei
“rotges” au sud dei Aups-nautas, dins Ardecha, Droma, Erau, Gard, Vauclusa...
Amolonats dins lei carcèrs, de milièrs de paisans van descuerbir la mar, e l'Argieria.
A l'espera de la Bòna, la Santa, la Republica dau pòple e non pas dei
notables, s'eran auborats contra lo còp d'estat, qu'escanava l'esper. S'auboreron
d'autant mai que, dei “chambretas” tradicionalas ai “societats popularas”,
eron educats, organisats per la “Montanha” democrata-socialista, que la
farigola n'era son simbèu, la paura planta dei còlas :
La farigola, meis amics
Vai embaumar nòstre païs !
Plantem la farigola
Republicans, arraparà !
Plantem la farigola,
E la Montanha florirà ! Contra
l'armada, avián que de fusilhs de cassa lei “colonas” de Var, Vauclusa,
Droma, que camineron vèrs lei prefecturas, darrièr lo drapeu rotge. Avián fa
de mau en degun, respectat personas e proprietats, mai debesquilhat sei
notables, proclamat lo poder popular. Siguèron chaplats. La “colona” dei
Aups-bassas, menada per Alhaud, de Vòlx, prenguèt Dinha, primièra prefectura
“populara”, mai soleta. Leis insurgents tengueron ai Mées contra l'armada,
e s'escampilhèron que quora sacheron que França bolegava pas, o pas plus.
Venguèt
la terror oficiala, que voliá desrabar “lo perilh rotge” : per mai d'un sègle
enrasigarà la grand part dei
campanhas nòstrei dins leis ideaus de la democracia sociala. Insurreccion
“occitana” ? Se si bolegueron pas totei lei despartaments “occitans”, e
si bolegueron quauquei despartaments “francés”, l'insurreccion es
geograficament miejornala. Mai leis insurgents se batián tant contra sei
notables que contra lo poder centrau. Eron pas contra Paris, mai per la
Republica. E la lenga d'òc evidenta, quotidiana, era pas revendicada. D'aqueu
temps, degun levava la primièra plaça au francés. Mai qunta plaça per
l'occitan : va gardar o va perdre ? Onorat, sei disciples Masse, de Sisteron
(“Grammaire du peuple”), o D.Arbaud, cònsol saberut de Manosca, vòlon
ajudar a parlar francés sensa aver vergonha de sa lenga. Mai l'administracion e
lei notables seguisson pas gaire, que se garçan de l'occitan tant coma de l'instruccion
dau pòple. La “Montanha” revendica lo drech a l'instruccion, donc au francés,
e per una part de militants, lo “patois” pòrta arrieracion. Ansin son
jornau t'aganta Onorat (qu'estrassava lei afichas “rotges” a Dinha), e lei
rotges de Manòsca garçan Darbaud defòra. Mai,
ambe lo sufragi universau noveu, fau tocar tot lo monde : d'unei comprenon que
l'occitan pòt servir. Dins la premsa democrata socialista, Dupont d'Ièras, “Cascayoun”,
fa dau provençau una aisina politica eficaça. Maquan dona dins lo jornau
conservator de Var de cronicas anti-rotges, que Romanilha repren dins son jornau
d'Avinhon, e qu'alarga en brocaduras. Mai dins sei Memòris Maquan s'afera
davant la paraula deis insurgents que l'an pres coma ostatge. L'oneste òme en cò
dei Barbars. L'insurreccion si proclama en francés e si viu en occitan. Es
d'autant mai desnonciada per lo poder, qu'a jà presentat coma arrieracion l'investiment
politic de la sociabilitat festiva tradicionala : carnaval, etc. La revolta deis
umils, en dignitat ciutadana, es presentada en caricatura etnica, e la
repression ansin justificada per lo prefècte de Dinha en mars 1852 : “Comme
l'arabe, dont il a la ruse, la paresse, l'intelligence et la crédulité, le
Bas-Alpin ne cède qu'à la force ...”. 1852,
pagina virada, fau ben viure. Provença “pacificada”, salut dei notables a
l'Empèri (en provençau de còps que l'a). Arle, avost, primièr congrès dei
poëtas (Provença, Delfinat, Lengadòc), que ne'n sòrton lo Romavatgi dei
Trobaires de 1853, lo Felibritge de 1854. Sota
lei garrolhas dau microcòsme (Onorat - grafia classica, Romanilha - grafia “fonetica”),
gès d'oposicion politica, que totei dos son publicament legitimistas, de
“Blancs”, e que dins lei tenènts dei doas grafias l'a de “Rotges”, de
“Blus”, de “Blancs” e de ren de tot. Si
saup cu l'era au Congrès, mais cu saup cu l'èra pas, exilhats, desportats :
Dupont d'Ieras, Encontre de Nîmes,
etc, e tant d'autrei, marcats coma republicans avançats. Coma se lo retorn a
“l'Ordre” calhava enfin en movement lo remolum bigarrat dei Trobaires. Un
movement desaviat de la responsabilitat ciutadana, mai que dona en 1853 un manifèst
nacionalitàri fòrt, puei espetat en 1854, vodat per ara a l'escritura e a l'amor
dau païs tradicionau. Coma
dins la Catalonha bessona, la lucha politica aviá opausat lei Miejornaus. Lo
movement culturau lei voliá acampar. Cadun dins sa logica. La politica pòt
gaire estre unanimista, l'aparament de la lenga va deu estre. Coma vai que
seguiran astre catalan e cabussada d'òc ? Cu ten sa lenga ten la clau ...
Lo
renaissentisme catalan capitarà dins un unanimisme real, que s'enrasiga dins
una societat catalana conflictuala. Pren en còmpte dins lo consensus culturau
la diversitat politica e sociala dei Catalans. La lenga es ben comun d'una
nacion viva, es a dire divisada. En cò nòstre, lo renaissentisme denega la
realitat dei conflictes entre Occitans. Au sufragi universau, n'autrei lei bòns
Provençaus, votarem per l'òli, e farem l'alhòli, escriu lo Mèstre.
L'unanimisme proclamat en defòra de la societat reala, lei sucrariás “poeticas”,
lei armanacs bonias, e meme la capitada bèla de Mirèio, pesaran pas gaire
davant lo francés oficiau e nacionau L'union,
mai o mens mitica, alentorn de la lenga, empechèt pas de cercar autre part coma
se desliurar dei cadenas, o coma lei manténer. Ansin, trobarem pas dins lo
primier Felibritge D.Arbaud ni mai leis trobaires revenguts d'exilh. En
Catalonha, li serián estats, sensa cadun renegar seis amiras. Es
per aquò que, l'a 20 ans, lo remembre de 1851 pòrtet per carrièras lo regrelh
d'un occitanisme provençau qu'asseparava pas l'amor per sa lenga de l'amor dau
pòple que la parlava, e de seis espers. Ansin Beltrame ambe son beu “Còp
d'estat
de 51”. Puei la glorificacion dau passat devenguèt que cobertura de l'impoténcia,
e la farigola siguet plus qu'aquela de Ducros. Ara
que tornan grelhar d'autrei espers, bessai que ei remembres de 1851 e 1852 lei
vendran esclairar. Renat
MERLE E
ara, se ne'n voletz sacher mai, una pichòta bibliografia : Dupont-Cascayoun,
Maquan. tèxts provençaus de 1849-50 in R.Merle, Le texte provençal de la région
toulonnaise, Toulon, 1985. Roumanille,
Un rouge e un blan. Li partejaire. La Ferigoulo, Avignon, Seguin, 1850. Histoire
de Provence, Toulouse, Privat, 1969, réed.1987. Philippe
Vigier, La Seconde République dans la région alpine, Paris, PUF, 1963. Maurice
Agulhon, la République au village, Paris, Plon, 1970. |
|
Association 1851 pour la mémoire des Résistances républicaines |